Documents

La CUP diem prou a la privatització dels serveis públics i/o la seva gestió, especialment d’aquells més essencials per a la vida tant individual com comunitària. La privatització només serveix per enriquir a empreses privades (i persones) en detriment de la gestió honesta i de vocació de servei públic no mercantilista. Regalar diners públics que hem pagat entre totes i que tant necessitem per garantir les necessitats bàsiques i la qualitat de vida de tothom, a mans privades que actuen en contra del bé comú.

L'aigua és un bé comú i essencial i, com a tal, demana d’una gestió 100% pública. En moments actuals de crisi energètica i sequera, amb més motiu, és essencial que els recursos vitals es trobin sota control i gestió públics, i siguin una prioritat política. Al món, el 90% de la gestió de l’aigua és pública, a Europa és el 70%, mentre que a Catalunya tan sols és el 22%, una anomalia.

A Manlleu, l’abastament d’aigua a les llars és un d’aquests serveis de gestió privada. Però és possible aconseguir recuperar la gestió pública. Remunicipalitzar l'aigua és una responsabilitat de tots i totes, així com fer camí per la gestió pública dels béns comuns.

La privatització de la gestió del servei no és només una transferència de diners i beneficis públics a mans privades, sinó que a la pràctica l’Ajuntament en perd totalment el control. Així doncs, ens hem trobat que no sabem si les inversions pagades s’han fet correctament, Agbar no presenta les liquidacions anuals del servei fins al 2017, i una auditoria ha revelat que estaria imputant al servei despeses més altes de les reals i, per tant, podria haver-hi un sobrecost a la tarifa que paguen les llars.  

El juliol de 2021 l’Ajuntament de Manlleu va aprovar una moció proposada per la plataforma ciutadana Aigua Pública Manlleu en què es comprometia a la remunicipalització del servei el 2024, aprovada amb els vots a favor de tots els partits excepte l’abstenció de JuntsxCat. L’Ajuntament té la capacitat de portar-ho a terme, tant en l’àmbit tècnic com financer. Després de l’aprovació de la moció només es va encarregar una auditoria que posa en evidència tant la mala praxi i opacitat d’Agbar com l’omissió de responsabilitat i de fiscalització per part de l’Ajuntament. Malgrat les indicacions alarmants de l’auditoria, no s’ha iniciat cap expedient de revisió ni control.

Així mateix, la CUP Manlleu hem sol·licitat que a l’ordre del dia del ple d’aquest mes d’abril, l’aprovació de la intervenció tècnica i financera del servei, pas previ a la decisió de remunicipalitzar-lo. Interpel·lem, doncs, directament a l’equip de govern perquè s’aprovi aquesta intervenció amb la finalitat que el 2024 es pugui efectivament recuperar la gestió pública de l’aigua.

Amb l’aigua no s’hi juga. Volem la recuperació de la gestió del servei el 2024.

CUP Manlleu
26 d’abril de 2023


Ara ja fa aproximadament un any i mig, un diumenge de novembre de l’any 2021, la Plaça Fra Bernadí de Manlleu estava plena de gent convocada per l’anomenada Plataforma per la Seguretat i el Civisme de Manlleu. Durant les anteriors setmanes s’havien donat una sèrie de fets a Manlleu que, escampats i magnificats per les xarxes socials i alguns mitjans de comunicació, havien generat preocupació a molts manlleuencs i manlleuenques.

Part de la gent que aquell dia estava a plaça segurament no sabia qui havia convocat la concentració ni quines eren les seves intencions, simplement volien un Manlleu sense baralles o robatoris i on poder fer una vida tranquil·la, una cosa d’altra banda, perfectament comprensible.

La plataforma organitzadora però, pretenia molt més que reunir la gent descontenta amb aquella situació, no va ser un acte net i innocent. En el document que van difondre a la concentració i a molts comerços de Manlleu feien propostes de caire repressiu, estigmatitzador i populista; tot feia pensar que aquell podria ser l’embrió d’un VOX a la manlleuenca.

Si no havien donat prou pistes, aproximadament mig any després, la plataforma ara sota el nom de «Manlleu diu prou» va assistir de púbic al ple de l’Ajuntament. Aquell ple va haver d’acabar precipitadament a causa de les interrupcions, comentaris i crits, alguns d’ells de caire xenòfob i racista; els membres de Manlleu diu prou van mostrar la seva vertadera cara fent d’aquell, el plenari que ha viscut un major incivisme i inseguretat dels darrers anys, quina paradoxa, no?

Doncs en realitat no, no és cap paradoxa. L’extrema dreta sempre s’ha nodrit del conflicte, precisament és el que li dona força i la raó de ser.

El seu modus operandi de fet, consisteix en buscar el conflicte, engreixar-lo tant com poden i culpabilitzar-ne a col·lectius concrets, en aquest cas a manlleuencs que han migrat dels seus països d’origen o que simplement ho puguin semblar; mai els veureu apuntant als responsables d’un sistema econòmic que crea cada vegada més desigualtat i pobresa, ni els fons voltors o grans tenidors que mercadegen amb el preu dels habitatges; sempre dispararan contra col·lectius vulnerables i/o minoritaris.  

Doncs aquí ens trobem, amb tots els pronòstics fets realitat. A poques setmanes de les eleccions municipals l’extrema dreta ha anunciat que es presenta a Manlleu, però el problema no és que uns quants fatxes sense massa llums ni possibilitats s’organitzin per fer una llista, que també. El que és tant o més greu és que partits que formen part de l’Ajuntament hagin assumit part del seu populisme més tronat, i tot per poder esgarrapar quatre vots. O fins i tot, que el mateix Ajuntament hagi basat les seves darreres polítiques de seguretat a fer accions cosmètiques i testosteròniques que no tenen cap utilitat real, com «tunejar» una furgoneta de policia local com si fos de la BRIMO o  organitzar i difondre per les xarxes simulacions d’entrades a domicilis pròpies d’una mala sèrie policíaca.

Però no tot son males notícies, malgrat que no hi hagi miracles, existeixen solucions. Manlleu té un teixit social amb un potencial enorme i és feina també de l’Ajuntament que aquest tingui el múscul necessari per construir comunitats veïnals fortes, crear figures com les dinamitzadores de barri que fomentin la convivència i ajudin a evitar possibles conflictes de manera preventiva o dissenyar un Pla d’Inclusió Social amb cara i ulls, entre moltes altres mesures.  

En definitiva, cal deixar enrere les solucions fàcils a problemes difícils i el màrqueting repressiu. I, malgrat anem massa tard, començar a fer un nou rumb actuant, des del moment zero i de manera valenta i decidida, per aconseguir unes vides segures per a tothom.

Xevi Vilar - assemblea de la CUP Manlleu
19 d’abril de 2023

Parlar d’habitatge és parlar de vida. Ningú no pot viure sense un habitatge. Respirar, menjar (i aigua), i refugi – és a dir – habitatge – són els fonaments de la vida. Per això, un país, un municipi que no posa la garantia del dret a l’habitatge al centre té un problema gegantí. Augments dràstics del preu de lloguer i de les hipoteques, milers de desnonaments i milers d’habitatges buits a mercè de l’especulació, tothom n’és afectada. Fa dècades que els governs de torn a tots els nivells miren a una altra banda i per tant, esdevenen còmplices i causa del problema.

Parlar d’habitatge també és parlar de cohesió social, perquè a través de l’habitatge formem part d’un lloc, d’un barri, d’un poble. És parlar d’espai públic i de dret a la ciutat entès com “ciutat per a tothom, referint-nos a la igualtat en l’ús i el gaudi de les ciutats i els assentaments humans i buscant promoure la inclusivitat i garantir que tots els habitants, tant de les generacions presents com futures, sense discriminació de cap tipus, puguin crear ciutats i assentaments humans justs, segurs, sans, accessibles, assequibles, resilients i sostenibles i habitar-hi, a fi de promoure la prosperitat i la qualitat de vida per a tothom” (ONU – Habitat III, 2016).

Parlar d’habitatge alhora és parlar de planificació territorial supramunicipal, ordenació urbana i d’activitat econòmica; i en aquests aspectes cal trencar urgentment amb el paradigma capitalista neoliberal de la ciutat basat en l’especulació, en vendre el territori als fons voltor, i en la transferència de diners públics a butxaques privades, per recuperar la sobirania posant els fonaments d’una economia productiva real, social, solidària, de proximitat i basada en el bé comú.

Parlar d’habitatge, altrament, és parlar d’arquitectura i espais privats dignes i habitables, d’energia, aigua i sostenibilitat ambiental, perquè la construcció requereix recursos naturals limitats i d’accés a l’aigua i l’energia, la justa i sense malbaratar-la.

I òbviament, també és parlar d’emergència en l’habitatge i pobresa energètica, per aportar solucions per tal que ningú quedi enrere i tingui garantits les seves necessitats i drets més bàsics.

Habitatge, doncs, és parlar de tot i ara. Manlleu necessita un Pla local d’habitatge, integral i rigorós almenys a deu anys vista, que parteixi d’una diagnosi de la realitat actualitzada, i que es doti de recursos de forma prioritària. L’habitatge ha de tenir un pes estratègic en l’organigrama municipal, amb una àrea pròpia amb el personal suficient per portar a terme polítiques i actuacions basades en la garantia de drets i en l’equitat i justícia social.

En el pla més immediat, cal una aposta clara per la mobilització d’habitatges buits en mans de grans tenidors, especialment entitats bancàries, fons voltor i les seves SOCIMIS i immobiliàries; sancionar l’ús anòmal de la propietat privada que atempta contra el bé comú; promoure la rehabilitació d’habitatges que es troben en estat de degradació; i acompanyar a totes les persones i famílies que es troben amenaçades de desnonament.

Cal un nou rumb perquè parlar d’habitatge és parlar de vida.


Maira Costa, regidora de la CUP Manlleu

5 d’abril de 2023

Pàgines