Els darrers anys han evidenciat que les possibilitats de satisfacció d’una necessitat bàsica com és l’habitatge s’han desvinculat i allunyat cada vegada més de la sustentació de la vida. Habitatge = inversió = negoci lucratiu.

El 2008 va esclatar el problema amb les hipoteques i ha continuat amb els lloguers; com a conseqüència, cada vegada més persones tenen dificultats serioses per arribar a final de mes cobrint les necessitats bàsiques, augmenten el sensellarisme i les ocupacions a precari. Mentre les persones hi perden, les entitats bancàries, SOCIMIS i fons voltor, hi guanyen ingents quantitats de diners i, sobretot, de poder.

Manlleu no s’escapa del problema encara que sigui poc visible o s’intenti tapar. Qui busca lloguer no en troba o és massa car. Paradoxalment, hi ha 1.100 habitatges buits al municipi, sense ús i degradant-se. I l’Ajuntament no hi fa res, més enllà d’algunes ajudes d’urgència via serveis socials que només resolen temporalment la situació per a les afectades. Cap pla ni política municipal d’habitatge.

Aquesta situació només es pot revertir amb una clara i prioritària acció pública en què es posi al centre la vida i els drets humans, que reguli definitivament el mercat de lloguer per tal que sigui assequible i proporcional als salaris, que inverteixi en habitatge amb funció pública i social fins a arribar al 15% del parc per aquesta categoria, que incentivi l’ús social de l’habitatge privat i en sancioni el mal ús i l’especulació.

Hi ha eines. La lluita incansable de les afectades i els moviments socials han fet que Catalunya tingui lleis pioneres per tal de garantir el dret a l’habitatge i aturar els desnonaments. La Llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, i la recent Llei 11/2020 per a la contenció de rendes de lloguer, junt amb la Llei pel Dret a l’Habitatge de 2007, aporten eines per tal que des de les administracions públiques  es vetlli pels drets de les persones i es sancioni l’afany especulatiu. Fins avui, malauradament, l'Ajuntament no vetlla per fer complir ni compleix amb aquestes lleis de manera valenta i rigorosa.

Unes polítiques socials d’habitatge i salaris dignes, basades en la garantia de drets i l’equitat, permetrien que les persones i famílies fossin autònomes, no dependents d’ajuts d’urgència social. Així, no es veurien abocades a ocupar irregularment, i es podrien dedicar molts més recursos econòmics als serveis públics generals com salut, educació, justícia i altres serveis. A què esperem?