Jo encara diria més, fer de la virtut necessitat. Aquesta podria ser una conversa digna dels benvolguts germans Dupond i Dupont. Són un quart de nou del vespre, confinat, des de no sé pas quants dies, quan com qui passa pàgina d’un Tintín qualsevol, se m’han aparegut els inseparables policies. Deu ser per això, per policies. Fa cinc minuts, amb les sirenes dels cotxes patrulla a tot drap, acaben de passar els “municipals” per sota casa, com cada dia d’aquest tan llarg com necessari confinament. I d’aquí el títol, quina necessitat té la policia municipal de buscar aquest protagonisme en uns dies com aquests? No nego la bona intenció, ni que amb cent vides aplaudint hauríem agraït prou la feina de les sanitàries d’aquest país. Però cal? Cal aquesta rua diària, aquest passa carrers? No seria millor aprofitar un recurs públic com aquest per fer altres tasques?

La situació és prou complicada i no em puc ni imaginar el patiment i l’angoixa amb què han de viure algunes famílies aquests dies. Però, intentant posar-hi una mica d’humor, a estones em dona la sensació que formem part d’una tragicomèdia, que té per protagonistes un variat estol de polítics, d’aquí, d’allà i de més enllà. Amb tanta aparició pública i rodes de premsa de presidents, ministres, consellers i personatges uniformats em pregunto què respondrien si els preguntéssim senzillament si ho tenen controlat. I m’imagino la resposta, aquesta vegada és el panxacontent Obèlix qui se m’apareix, tip i portant-ne més als peus que al cap, “Ferpectament!!” dirien tots a l’uníson. Doncs sí, perfectament, per això mentre es recupera l’activitat productiva, amb el risc que això comporta per moltes persones, es prohibeix treballar l’hort. Per això mentre un govern es queixa que no disposa de prou testos, qualsevol petita clínica privada n’ofereix i en fa negoci. I, per això mentre es fa recompte de les set plagues que venen de Madrid, es permet i s’anima que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil es passegin, entre d’altres coses per ser aplaudits, pels carrers dels nostres pobles i ciutats. Potser així, tot fent companyia als Mossos, es recuperin del trauma d’haver-nos estovat per l’u d’octubre. Però bé, segurament tot siguin imaginacions meves perquè les respostes són sempre molt més complicades. Per cert, havíem dit de posar-hi una mica d’humor, oi? M’haureu de disculpar però és que són ben bojos aquests polítics.

Val més que deixi la part de tragèdia enrere i intenti acabar amb un missatge una mica més optimista. No serà difícil, perquè més d’una i de dues coses bones n’haurien de sortir de  tot plegat. Almenys haurem après a valorar la sanitat pública i que el que realment mata són les retallades. Haurem vist que allà on no arriben els polítics i el famós mercat, hi arriben les persones, el voluntariat i l’autogestió popular. I aprofitem, respirem, que segurament estem gaudint del cel més net que s’ha vist en molts i molts anys. Vaja, jo encara diria més, fem de la necessitat virtut.

Ricard Comajoan
Militant de la CUP Manlleu i enginyer de camins