Parlem d'habitatge.

L’ocupació és un problema molt greu sobretot, per a les persones que no troben altra manera per accedir a un habitatge.

L’ocupació és un problema relacionat amb l’habitatge. És la conseqüència més greu i cruel de l’absència de polítiques d’habitatge que es basin en la garantia de drets socials en lloc de considerar l’habitatge com un bé d’inversió i especulació. Es dona perquè moltes persones no poden accedir amb seguretat a un habitatge i alhora hi ha una quantitat molt important d’habitatges buits. Els poders i administracions públiques són les principals responsables d’aquesta situació perquè no han complert amb la seva responsabilitat i obligacions.

Qui pateix el major grau d’inseguretat en l’ocupació són les persones i famílies que no tenen altre remei per accedir a un habitatge que ocupar. El seu dia a dia es viu amb por constant de quedar al carrer.

Advoquem per un canvi de paradigma de la seguretat: entenem la seguretat com la garantia de les necessitats bàsiques i dels drets de les persones, i no des de la visió policial.

L’ONU, el 1994, ja va introduir oficialment en l’informe de desenvolupament humà una nova dimensió de la seguretat, centrant el concepte en el respecte a la vida i la integritat de la persona: la «seguretat humana”.

Sovint és difícil trobar dades sobre l’ocupació, però a Manlleu precisament el 2022 es va fer un estudi: 205 habitatges detectats (2,3% del total d’habitatges – Manlleu té, o tenia, 8.887 habitatges).

L’estudi conclou:

La pràctica majoria són habitatge de grans tenidors que estaven buits i descuidats.
El 49% es deuen a no renovació de lloguers o execucions hipotecàries.
El 97,6% són a causa de vulnerabilitat i només el 2,4% són definits com delinqüencials (representen només 5 habitatges del total d’ocupacions).
És a dir, que l’ocupació delinqüencial, aquella que es fa servir per magnificar pors i manipular el discurs, afecta només un 0,05% del total d’habitatges del municipi.

D’altra banda, a Catalunya gairebé el 10% de la població destina més d’un 40% de la seva renda a les despeses d’habitatge. I si ho centrem en la població que viu de lloguer a mercat privat, aquest % puja al 31%. Un constant empobriment de la població, mentre les administracions i governs es queden de braços plegats, o com a Manlleu, tenen la ocurrència de renunciar a promoure habitatge de protecció oficial, mentre a Catalunya tenim menys del 2% habitatge destinat a polítiques socials.

Vam veure precisament una gran manifestació a Barcelona el passat 23 de novembre reivindicant l’urgent necessitat d’abaixar els preus del lloguers.

L’oficina d’habitatge, actualment tancada, l’any 2023, va tramitar 447 ajuts de lloguer, 14 ajuts d’urgència especial i 232 sol·licituds a Registre de sol·licitants d’habitatge protegit (aquell al que aquest govern va renunciar només entrar governar) o a la borsa de lloguer.

En una setmana qualsevol, segur que s’atenen més casos amb problemes d’habitatge als serveis socials i a les assemblees de la PAH que a les oficines de policia. Per tant, és important ser honestos i rigorosos i posar el focus on realment hi ha el problema.

A la memòria de la policia local de 2023 es diu que es va actuar en 72 ocupacions en calent (6 cada mes). Una xifra molt més baixa que les que acabem de citar en relació a les necessitats d’habitatge, per cert.

On van anar famílies que han fet fora dels habitatges? Se’ls va donar resposta a la seva situació de falta d’habitatge? Fent-los fora què s’ha resolt?
Quines actuacions es plantegen contra les màfies que s’aprofiten de la situació? 
Quants dels habitatges que van desnonar eren de grans tenidors i fons voltor que estaven buits i degradant-se, i per tant la policia local fa feina gratuïta de seguretat privada?

Aquesta defensa que es fa a ultrança de la propietat privada també hauria de posar el focus en exigir als propietaris que cuidin els habitatges i no els deixin buits amb la finalitat d’especular, perquè la funció social de l’habitatge està per sobre del dret a la propietat, especialment quan hi ha una emergència habitacional tant greu com la de les darreres dècades.

La resposta o solució, per tant, si realment es vol resoldre el problema de l’ocupació irregular d’habitatges, és impulsar una clara i valenta política d’habitatge que es centri en la garantia de drets com és obligació dels poders públics. Posar més policia per deixar la gent al carrer i criminalitzar les persones més vulnerables i excloses, no resol res per Manlleu, ans al contrari, agreuja els problemes.