Documents
Ho sabem bé, l’aigua és imprescindibles per a la vida. L’aigua ÉS vida. Així, l’accés a l’aigua és un dret humà universalment reconegut. Alhora, l’aigua no té preu i és de domini públic. Només es pot cobrar cànons o taxes per amortitzar la construcció, el manteniment i la gestió de les infraestructures que fan possible l’accés.
Manlleu es va afegir a les tendències neoliberals de privatització dels serveis públics dels anys 80 i va privatitzar la gestió del servei d’abastiment d’aigua potable. Malgrat el domini de l’aigua és públic i les infraestructures relacionades amb el cicle integral de l’aigua es financen bàsicament amb fons públics, es va optar per un model que genera importants i ingents beneficis a les empreses de manteniment de la xarxa, de construcció i de tecnologia.
El 1984, l’ajuntament de Manlleu va decidir licitar la gestió del servei i va contractar Saur, que posteriorment es va anomenar Sorea, i actualment Agbar. La concessió era per 10 anys prorrogables de 10 en 10 fins a un màxim de 50 anys. El benefici industrial que en rep Agbar és del 16%.
Preveient la pròrroga de 2014, Agbar va proposar una obra de “millora” del servei que consistia en anular la planta potabilitzadora municipal al·legant que era obsoleta, i passar a connectar-nos a la planta potabilitzadora comarcal Osona sud. Ara Manlleu compra l’aigua a l’empresa mixta Aigües d’Osona (participada pel Consell Comarcal d’Osona en un 51%, Aigües Vic en un 24,5% i Agbar en un 24,5%). Agbar gestiona aquesta compra afegint-hi un 6% més de benefici industrial. Que l’Ajuntament de Manlleu sigui part integrant del Consell Comarcal no s’ha tingut en compte, de manera que ens comprem l’aigua a nosaltres mateixos, regalant-li beneficis a Agbar. D’altra banda, Agbar és part de l’empresa mixta comarcal i per tant, novament beneficiada per aquest “negoci” a Manlleu.
Les obres d’aquest canvi de captació van tenir un cost d’uns 2 milions d’euros que Agbar va finançar amb la condició d’assegurar-se la concessió del servei fins al 2034. No obstant, a la pròrroga es va establir que el 2024 l’Ajuntament podia recuperar la gestió si s’havia amortitzat la inversió. Des de 2017, amb la nova connexió en funcionament, les abonades al servei i l’Ajuntament estem retornant aquesta inversió a través del rebut de l’aigua. Agbar cobra un interès per aquest préstec de l’1,46%, molt superior del que cobren les entitats bancàries.
La gestió privada d’aquest servei ha tingut diverses conseqüències, especialment els últims 10 anys. D’una banda, ha suposat la desvirtuació de la funció de servei públic: els governs municipals de cada moment s’han anat despreocupant de la seva responsabilitat pública i no vetllen per una gestió tècnica ni financera eficaç. Com és que la xarxa té un 30% de pèrdues? Com és que paguem la inversió tan cara havent-hi altres vies més barates? Com és que l’Ajuntament no ha reclamat a Agbar que corregeixi tota la sobrefacturació que vam patir just després del confinament domiciliari per la Covid-19?
Per l’altra, s’ha perdut el control de les decisions sobre la xarxa i el servei. Sorea va proposar la inversió per a la nova captació al seu criteri. No hagués estat més barat modernitzar la potabilitzadora pròpia i seguir captant l’aigua directament?
I també constitueix una important transferència de diners de les abonades i de l’Ajuntament cap al benefici privat d’Agbar i els seus accionistes.
L’any 2024 finalitzarà la pròrroga vigent. És moment, doncs, de posar-se a treballar per tal que el servei sigui realment públic, democràtic, sobirà i sostenible, a través de la seva remunicipalització. Amb l’aigua no s’hi fa negoci.
Maira Costa Casas
CUP Manlleu
MOCIÓ QUE PRESENTA LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR DE MANLLEU DE SUPORT A PABLO HASÉL I LA PRESERVACIÓ DEL DRET DE LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ
Pablo Hasél, artista raper, ha entrat a presó aquest dimarts al matí, acusat d’injúries a la corona, injúries a les institucions de l'estat i enaltiment del terrorisme. Aquesta detenció, que suma un nou pres a la vergonyosa llista de presos i preses polítiques, va ser executada pel cos Mossos d'Esquadra amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, en oposició total al reconeixement de drets fonamentals.
Però no tot comença amb Pablo Hasél ja que hem de recordar els “titiriteros” i també l’exili de Valtònyc acusat també d’injúries a la corona, entre d’altres artistes represaliats. Tots aquests procediments converteixen l’Estat Espanyol en un dels estats del món que practica la persecució de més artistes.
Hauria de semblar que la mala anomenada “transició democràtica”, després de la dictadura de Franco, assegurés una evolució sòlida cap al blindatge d’una garantia de drets socials, civils i polítics però queda palès que no és així. Pablo Hasél es convertirà en el primer artista empresonat a l’Estat Espanyol des dels inicis de la “transició democràtica”.
Cada vegada, som més conscients que accions d’aquestes característiques són advertiments per tal d’apaivagar la dissidència política i ideològica. Ja ho hem vist amb l’empresonament de les preses i presos polítics i l’exili de les polítiques i polítics catalans. Ara toca l’àmbit de la cultura, apel·lant la prohibició del dret a la llibertat d’expressió, un dret avalat per la Carta dels Drets Humans i per la mateixa Constitució Espanyola però que ha estat obviat per un Aparell d’Estat que actua de la mateixa manera que opera de la mateixa manera amb independència de quin partit hi hagi al gobierno.
Per aquests motius, el Grup Municipal de la CUP presenta davant del Consell Plenari l’adopció dels següents ACORDS:
- Manifestar el suport a Pablo Hasél i mostrar el rebuig total i absolut al seu empresonament.
- Exigir l’anul·lació de totes les causes obertes i de les sentències condemnatòries de qualsevol persona -també dels artistes- que hagi fet ús del seu dret a llibertat d’expressió, concentració i manifestació.
- Exigir al Govern de l’Estat Espanyol, la derogació immediata de la llei mordassa i la reformulació total del Codi Penal.
La bombolla immobiliària que va esclatar el 2007-2008 va comportar una crisi en l’habitatge sense precedent que ha impactat de manera dramàtica en la vida de milers de persones no podent cobrir les seves necessitats més bàsiques. Després de la crisi en les hipoteques, els preus del lloguer han entrat en una escalada ascendent, creant una nova bombolla, que genera un desequilibri abismal cada vegada més gran entre els salaris i els preus de lloguer fins a esdevenir insostenible.
[...]
Ara i sempre, la vida al centre
En situació de pandèmia, la prioritat de país ha de ser enfortir i augmentar els pressupostos futurs a la salut com a primer front urgent, alhora que recuperar la gestió de tots els serveis externalitzats. Les retallades han fet que les conseqüències de la Covid-19 siguin dramàtiques. Cal una forta inversió en serveis públics i un pla de xoc de protecció social a mig i llarg termini, no mesures només estètiques i insuficients com les actuals.
En l’àmbit local, s’ha fer un gran esforç per atendre la urgència de la nova situació. A les portes d’un nou any en què sabem que la Covid-19 hi serà, és moment de consensuar com enfrontar aquest futur amb una planificació que permeti als serveis municipals atendre la quotidianitat per a la qual estan previstos i alhora continuar destinant recursos econòmics al suport a les famílies i a la petita i mitjana empresa que s’han vist més afectades per les restriccions.
Al Ple d’octubre vam proposar impulsar un equip de promoció de la salut amb Plans d’Ocupació, que, coordinat per les àrees d’educació, salut pública i serveis socials, atengui les necessitats d’acompanyaments de moltes famílies amb dificultats per assumir els confinaments: atenció a les persones grans i vulnerables que estan soles, suport als infants confinats que no tenen recursos o habilitats per estudiar a casa, reactivar l’estudi assistit, assegurar l’alimentació, suport a la residència de gent gran per tal que les residents puguin veure els familiars i mantenir una vida activa.
No és moment per inversions de dubtosa viabilitat en la crisis actual de durada incerta, com la urbanització de noves àrees i polígons. Tampoc de grans obres com en el projecte de la nova comissaria, que tot i ser necessari, podria suposar una inversió molt menor si es plantegés amb els espais estrictament necessaris.
Assemblea de la CUP Manlleu, novembre de 2020