Documents


Ara ja fa aproximadament un any i mig, un diumenge de novembre de l’any 2021, la Plaça Fra Bernadí de Manlleu estava plena de gent convocada per l’anomenada Plataforma per la Seguretat i el Civisme de Manlleu. Durant les anteriors setmanes s’havien donat una sèrie de fets a Manlleu que, escampats i magnificats per les xarxes socials i alguns mitjans de comunicació, havien generat preocupació a molts manlleuencs i manlleuenques.

Part de la gent que aquell dia estava a plaça segurament no sabia qui havia convocat la concentració ni quines eren les seves intencions, simplement volien un Manlleu sense baralles o robatoris i on poder fer una vida tranquil·la, una cosa d’altra banda, perfectament comprensible.

La plataforma organitzadora però, pretenia molt més que reunir la gent descontenta amb aquella situació, no va ser un acte net i innocent. En el document que van difondre a la concentració i a molts comerços de Manlleu feien propostes de caire repressiu, estigmatitzador i populista; tot feia pensar que aquell podria ser l’embrió d’un VOX a la manlleuenca.

Si no havien donat prou pistes, aproximadament mig any després, la plataforma ara sota el nom de «Manlleu diu prou» va assistir de púbic al ple de l’Ajuntament. Aquell ple va haver d’acabar precipitadament a causa de les interrupcions, comentaris i crits, alguns d’ells de caire xenòfob i racista; els membres de Manlleu diu prou van mostrar la seva vertadera cara fent d’aquell, el plenari que ha viscut un major incivisme i inseguretat dels darrers anys, quina paradoxa, no?

Doncs en realitat no, no és cap paradoxa. L’extrema dreta sempre s’ha nodrit del conflicte, precisament és el que li dona força i la raó de ser.

El seu modus operandi de fet, consisteix en buscar el conflicte, engreixar-lo tant com poden i culpabilitzar-ne a col·lectius concrets, en aquest cas a manlleuencs que han migrat dels seus països d’origen o que simplement ho puguin semblar; mai els veureu apuntant als responsables d’un sistema econòmic que crea cada vegada més desigualtat i pobresa, ni els fons voltors o grans tenidors que mercadegen amb el preu dels habitatges; sempre dispararan contra col·lectius vulnerables i/o minoritaris.  

Doncs aquí ens trobem, amb tots els pronòstics fets realitat. A poques setmanes de les eleccions municipals l’extrema dreta ha anunciat que es presenta a Manlleu, però el problema no és que uns quants fatxes sense massa llums ni possibilitats s’organitzin per fer una llista, que també. El que és tant o més greu és que partits que formen part de l’Ajuntament hagin assumit part del seu populisme més tronat, i tot per poder esgarrapar quatre vots. O fins i tot, que el mateix Ajuntament hagi basat les seves darreres polítiques de seguretat a fer accions cosmètiques i testosteròniques que no tenen cap utilitat real, com «tunejar» una furgoneta de policia local com si fos de la BRIMO o  organitzar i difondre per les xarxes simulacions d’entrades a domicilis pròpies d’una mala sèrie policíaca.

Però no tot son males notícies, malgrat que no hi hagi miracles, existeixen solucions. Manlleu té un teixit social amb un potencial enorme i és feina també de l’Ajuntament que aquest tingui el múscul necessari per construir comunitats veïnals fortes, crear figures com les dinamitzadores de barri que fomentin la convivència i ajudin a evitar possibles conflictes de manera preventiva o dissenyar un Pla d’Inclusió Social amb cara i ulls, entre moltes altres mesures.  

En definitiva, cal deixar enrere les solucions fàcils a problemes difícils i el màrqueting repressiu. I, malgrat anem massa tard, començar a fer un nou rumb actuant, des del moment zero i de manera valenta i decidida, per aconseguir unes vides segures per a tothom.

Xevi Vilar - assemblea de la CUP Manlleu
19 d’abril de 2023

Parlar d’habitatge és parlar de vida. Ningú no pot viure sense un habitatge. Respirar, menjar (i aigua), i refugi – és a dir – habitatge – són els fonaments de la vida. Per això, un país, un municipi que no posa la garantia del dret a l’habitatge al centre té un problema gegantí. Augments dràstics del preu de lloguer i de les hipoteques, milers de desnonaments i milers d’habitatges buits a mercè de l’especulació, tothom n’és afectada. Fa dècades que els governs de torn a tots els nivells miren a una altra banda i per tant, esdevenen còmplices i causa del problema.

Parlar d’habitatge també és parlar de cohesió social, perquè a través de l’habitatge formem part d’un lloc, d’un barri, d’un poble. És parlar d’espai públic i de dret a la ciutat entès com “ciutat per a tothom, referint-nos a la igualtat en l’ús i el gaudi de les ciutats i els assentaments humans i buscant promoure la inclusivitat i garantir que tots els habitants, tant de les generacions presents com futures, sense discriminació de cap tipus, puguin crear ciutats i assentaments humans justs, segurs, sans, accessibles, assequibles, resilients i sostenibles i habitar-hi, a fi de promoure la prosperitat i la qualitat de vida per a tothom” (ONU – Habitat III, 2016).

Parlar d’habitatge alhora és parlar de planificació territorial supramunicipal, ordenació urbana i d’activitat econòmica; i en aquests aspectes cal trencar urgentment amb el paradigma capitalista neoliberal de la ciutat basat en l’especulació, en vendre el territori als fons voltor, i en la transferència de diners públics a butxaques privades, per recuperar la sobirania posant els fonaments d’una economia productiva real, social, solidària, de proximitat i basada en el bé comú.

Parlar d’habitatge, altrament, és parlar d’arquitectura i espais privats dignes i habitables, d’energia, aigua i sostenibilitat ambiental, perquè la construcció requereix recursos naturals limitats i d’accés a l’aigua i l’energia, la justa i sense malbaratar-la.

I òbviament, també és parlar d’emergència en l’habitatge i pobresa energètica, per aportar solucions per tal que ningú quedi enrere i tingui garantits les seves necessitats i drets més bàsics.

Habitatge, doncs, és parlar de tot i ara. Manlleu necessita un Pla local d’habitatge, integral i rigorós almenys a deu anys vista, que parteixi d’una diagnosi de la realitat actualitzada, i que es doti de recursos de forma prioritària. L’habitatge ha de tenir un pes estratègic en l’organigrama municipal, amb una àrea pròpia amb el personal suficient per portar a terme polítiques i actuacions basades en la garantia de drets i en l’equitat i justícia social.

En el pla més immediat, cal una aposta clara per la mobilització d’habitatges buits en mans de grans tenidors, especialment entitats bancàries, fons voltor i les seves SOCIMIS i immobiliàries; sancionar l’ús anòmal de la propietat privada que atempta contra el bé comú; promoure la rehabilitació d’habitatges que es troben en estat de degradació; i acompanyar a totes les persones i famílies que es troben amenaçades de desnonament.

Cal un nou rumb perquè parlar d’habitatge és parlar de vida.


Maira Costa, regidora de la CUP Manlleu

5 d’abril de 2023

A la CUP ens agrada trobar-nos a l’escombriaire a la porta, la gestió dels residus no pot ser una cosa allunyada de la gent. Les últimes dècades hem vist com la quantitat de plàstics , papers... creixia enormement. Actualment, per exemple, els nostres plàstics arriben als oceans i van a la deriva durant dècades formant illes flotants. la lògica consumista i capitalista genera barbaritats d’escombraries, però no ajuda a la seva bona gestió.

El porta a porta implica a la població per millorar la qualitat de cada fracció de brossa. És un sistema de recollida basat en la corresponsabilitat; de manera que la ciutadania participa activament i se sent part de la solució. Però només és un primer pas. Des dels municipis hem de fer canvis valents cap a la transformació de la societat. El reciclatge no pot ser una opció sinó una obligació per tal de protegir la salut. En el futur proper s’han d’implantar mesures que fomentin la reducció de residus amb l’objectiu estratègic del residu zero. Aquestes mesures es resumeixen en facilitar les 4 erres: la reducció, la reutilització, la reparació i el reciclatge.

L’administració està sensibilitzant la ciutadania, però no ho podem fer sols. També s’ha de fiscalitzar la producció i gestió d’envasos segons el criteri del residu zero. Des de la CUP demanem urgentment discutir una nova llei catalana de residu zero. Aquesta ha d’ampliar la responsabilitat cap als productors i distribuïdors d’envasos. Ells han de participar en els costos de la gestió i en la recerca de solucions preventives. Horrors com la «obsolescència programada» o els envasos no reciclables s’han de combatre.

Tot això només és possible des de una gestió totalment pública. Creiem que un servei prestat directament pel municipi permet un control directe capaç de connectar amb les necessitats de la ciutadania, garanteix un servei de proximitat, més econòmic i de millor qualitat. També garanteix les condicions laborals dels treballadors i treballadores. I a més, els beneficis que es generen reverteixen en la comunitat i no en una empresa privada.

Pàgines