Documents

Jo encara diria més, fer de la virtut necessitat. Aquesta podria ser una conversa digna dels benvolguts germans Dupond i Dupont. Són un quart de nou del vespre, confinat, des de no sé pas quants dies, quan com qui passa pàgina d’un Tintín qualsevol, se m’han aparegut els inseparables policies. Deu ser per això, per policies. Fa cinc minuts, amb les sirenes dels cotxes patrulla a tot drap, acaben de passar els “municipals” per sota casa, com cada dia d’aquest tan llarg com necessari confinament. I d’aquí el títol, quina necessitat té la policia municipal de buscar aquest protagonisme en uns dies com aquests? No nego la bona intenció, ni que amb cent vides aplaudint hauríem agraït prou la feina de les sanitàries d’aquest país. Però cal? Cal aquesta rua diària, aquest passa carrers? No seria millor aprofitar un recurs públic com aquest per fer altres tasques?

La situació és prou complicada i no em puc ni imaginar el patiment i l’angoixa amb què han de viure algunes famílies aquests dies. Però, intentant posar-hi una mica d’humor, a estones em dona la sensació que formem part d’una tragicomèdia, que té per protagonistes un variat estol de polítics, d’aquí, d’allà i de més enllà. Amb tanta aparició pública i rodes de premsa de presidents, ministres, consellers i personatges uniformats em pregunto què respondrien si els preguntéssim senzillament si ho tenen controlat. I m’imagino la resposta, aquesta vegada és el panxacontent Obèlix qui se m’apareix, tip i portant-ne més als peus que al cap, “Ferpectament!!” dirien tots a l’uníson. Doncs sí, perfectament, per això mentre es recupera l’activitat productiva, amb el risc que això comporta per moltes persones, es prohibeix treballar l’hort. Per això mentre un govern es queixa que no disposa de prou testos, qualsevol petita clínica privada n’ofereix i en fa negoci. I, per això mentre es fa recompte de les set plagues que venen de Madrid, es permet i s’anima que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil es passegin, entre d’altres coses per ser aplaudits, pels carrers dels nostres pobles i ciutats. Potser així, tot fent companyia als Mossos, es recuperin del trauma d’haver-nos estovat per l’u d’octubre. Però bé, segurament tot siguin imaginacions meves perquè les respostes són sempre molt més complicades. Per cert, havíem dit de posar-hi una mica d’humor, oi? M’haureu de disculpar però és que són ben bojos aquests polítics.

Val més que deixi la part de tragèdia enrere i intenti acabar amb un missatge una mica més optimista. No serà difícil, perquè més d’una i de dues coses bones n’haurien de sortir de  tot plegat. Almenys haurem après a valorar la sanitat pública i que el que realment mata són les retallades. Haurem vist que allà on no arriben els polítics i el famós mercat, hi arriben les persones, el voluntariat i l’autogestió popular. I aprofitem, respirem, que segurament estem gaudint del cel més net que s’ha vist en molts i molts anys. Vaja, jo encara diria més, fem de la necessitat virtut.

Ricard Comajoan
Militant de la CUP Manlleu i enginyer de camins

A Manlleu, l’ajuntament fa anys que evita assumir les competències en habitatge. El Pla local d’habitatge 2011-2016 no va executar pràcticament cap de les actuacions de promoció d’habitatge amb protecció oficinal previstes ni la majoria d’altres mesures de foment de l’accés. Una vegada caducat el Pla hem vist com es desmantellava l’oficina local d’habitatge i no s’ha fet cap nova planificació ni hi ha intenció de fer-la.

Anem tard, molt tard, per complir amb el principi de solidaritat urbana i garantir el dret a l’habitatge. I pel 2020 res ens indica que puguem ser ni un pèl més optimistes: 50.000€ per a inversió en habitatge previst al pressupost municipal, no arriba ni per adquirir un pis sencer en condicions. Cap intenció tampoc de comprar habitatges exercint el tanteig malgrat les facilitats de finançament de l’Institut Català de Finances (s’ha adquirit un sol habitatge en un any i mig). I així, mentrestant, el parc habitacional va passant a mans especuladores i estrangeres que es van fent amb el país i el municipi.

El govern municipal ni tan sols té clara la demanda ni l’estat del parc d’habitatges. Les dades són poques i desactualitzades. La dada més alarmant que evidencia el problema és l’estimació d’almenys 120 habitatge ocupats a precari al municipi, indicador d’una situació flagrant, que ja fa anys que es veia venir, de dificultats greus per accedir a l’habitatge de manera normalitzada. No obstant, l’equip de govern aborda el problema com una qüestió d’inseguretat en lloc del que és, un problema d’accés a l’habitatge. D’aquesta dada se’n desprèn també que una quantitat important, però invisible de moment de famílies, tenen seriosos problemes per fer front a les despeses relacionades amb l’habitatge cada mes.

Comencem 2020 amb el nou Decret Llei 17/2019, de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge. Una oportunitat per a revertir una mica la situació, nova victòria de la mobilització social que amplia la protecció de la llei 24/2015 a les noves situacions d’emergència.

L’ajuntament s’ha de posar de forma urgent a aplicar la cessió obligatòria dels habitatges buits, sobretot aquells en mans de grans tenidors especuladors. I en cas de negativa, cal sancionar aquests grans tenidors amb totes les sancions que permet la llei, o inclús a expropiar-los. El nou decret regula el procediment per fer-ho.

Per posar un exemple, a principi de febrer, està previst el desnonament d’un edifici sencer de 6 habitatges per part del fons voltor Cerberus. L’ajuntament ja va deixar escapar la possibilitat d’adquirir-los en tanteig quan el BBVA se’ls venia. És el moment, doncs, d’obligar-ne la cessió per a ús públic. Com aquest, hi ha altres blocs.

També s’amplien les casuístiques que obliguen a oferir un lloguer social per part de grans tenidors per tal de fer front a les noves situacions d’emergència provocades pels augments especulatius del preu del lloguer, als venciments dels contractes de lloguer social obligatori signats a l’empara de la llei 24/2015, i a algunes ocupacions a precari. En aquest sentit, l’administració local ha d’estar molt pendent que es facin les ofertes de lloguer social corresponent i sancionar en cas contrari.

No val esperar a tenir oficina pròpia d’habitatge o un registre exhaustiu de tot el parc buit per començar (malgrat les promeses de l’equip de govern, dubtem de la seva posada en pràctica donat que no s’han dotat de pressupost). Hi ha prou habitatges localitzats, inclosos blocs sencers ja identificats, com per començar a obrir expedients. No valen més excuses per no aplicar la llei, que per cert, és vigent i per tant d’obligat compliment des del 31 de desembre.

També és imprescindible adquirir a través del tanteig tots els immobles que els bancs van executar hipotecàriament a Manlleu i que es volen vendre a fons voltors.

Només augmentant el parc d’habitatge públic i patrimonialitzant el municipi es podrà fer front a l’emergència habitacional que pateixen moltes persones i famílies al municipi, i es podrà comptar amb un parc assequible per a joves, gent gran i per a la població en general. En resum, deixem-nos de discursos buits, i posem-nos a fer feina per tal que a Manlleu s’hi pugui viure dignament i la política local d’habitatge sigui una política clau atesa la dimensió fonamental i transversal que té per a la cobertura de necessitats bàsiques, foment del desenvolupament local i de la cohesió social.  

El govern municipal té, doncs, noves oportunitats. O les aprofita i protegeix a les persones i als drets humans més bàsics, o mira cap a una altra banda sense aplicar les lleis ni cap mesura i protegeix així l’especulació i el poder econòmic. El dilema, doncs, mirar a la dreta o a l’esquerra?

Maira Costa
Regidora de la CUP Manlleu

Gener 2020

Els canvis que s’han anat produint al llarg d’aquests anys posen en perill el comerç de proximitat i km0. La transformació urbanística dels municipis i els diferents models de grans superfícies comercials juntament amb l’aparició del comerç electrònic, les pautes de consum de la ciutadania i les dinàmiques que imposa el procés de globalització suposen un repte per al comerç de proximitat.

L’Ajuntament té una gran responsabilitat a l’hora de desenvolupar polítiques i mesures sostenibles del respecte pel territori i de proximitat que inclogui criteris de sostenibilitat mediambiental i comerç ètic.

Des de la CUP proposem que no es requalifiquin terrenys industrials com a immobiliaris que puguin afavorir  l’establiment de grans superfícies i que es desenvolupin polítiques comercials que beneficiïn el petit comerç de proximitat integrant-lo dins la trama urbana.

Cal fer una política de fiscalitat que gravi més les grans superfícies que al petit comerç a través de la taxa d’escombraries o aplicant l’IBI diferenciat. Fomentar els mercats municipals, facilitar canals de distribució i punts de venda directa fent-ne la difusió mitjançant els mitjans municipals de les produccions agroecològiques de proximitat i de l'economia social, cooperativa i ecològica.

En definitiva, protegir el comerç de barri que li dona vida i que respon a les necessitats de la gent que hi viu.

Una aposta per la historiografia manlleuenca crítica, independent i transformadora

Deia l’enyorat Josep Fontana que la història ha de servir-nos, entre d’altres coses, “per combatre la desesperança i refundar la utopia”, vinculant l’ofici d’historiadors/es amb un compromís social transformador. Des de la CUP apostem per aquesta historiografia crítica i independent, ja que entenem que conèixer el passat és una eina imprescindible per comprendre el present i repensar el futur, també a nivell local. Per fer-ho, creiem necessari dignificar —amb tot el que això comporta— la professió que s’hi dedica, sense menystenir la historiografia de caràcter amateur, que ha estat —i és— imprescindible per mantenir viva la flama de la memòria a Manlleu.

Així mateix, a la nostra vila tenim, malgrat la feina feta, assignatures pendents en matèria de polítiques públiques en aquest assumpte. Urgeix, per exemple: el retorn a Manlleu de l’Arxiu Municipal —actualment dipositat a Vic—, en un espai que garanteixi la correcta conservació documental; l’augment de recursos destinats al Museu del Ter, institució que està jugant un paper cabdal en la recuperació del passat manlleuenc amb excel·lents i necessàries recerques com la dedicada a la repressió franquista o a les “xinxes”; l’impuls d’estudis destinats a la història manlleuenca anterior al segle XX —amb especial esment a l’arqueologia—, entre d’altres. Aquests són alguns exemples d’allò que des de l’Ajuntament es podria fer per garantir i facilitar que al nostre poble es segueixi produint un relat històric crític, independent i de qualitat que continuï estirant dels fils del nostre passat col·lectiu.

CUP Manlleu

Agost 2019

Pàgines