Documents
D’acord amb la Llei 33/2010 de l’1 d’octubre de polítiques de joventut, es consideren persones joves totes aquelles que estan compreses entre els 16 i 29 anys. Tot i això, la realitat mai és exacta i les demandes i necessitats de la societat actual fan que, cada cop més, sigui necessari incloure entre les destinatàries de les polítiques de joventut a persones que estan per sota o per sobre d’aquesta franja d’edat. Així doncs, si agafem com a persones joves a totes aquelles que es troben entre els 15 i 34 anys, a Manlleu ens surt un total de 5.048. Quasi un 25%. És a dir, una de cada quatre. Poca broma!
I és aquí, quan fora lògic pensar en què si un quart dels nostres veïns i veïnes són joves i si la joventut a més d’una època de desorientació, d’incerteses i canvis és el futur de la societat, l’atenció i dedicació de l'equip de govern, per una qüestió bàsica de responsabilitat social i política, hauria de ser màxima, oi? És quelcom obvi, raonable i de sentit comú. Doncs bé, a Manlleu, altra vegada i com tot allò que té a veure amb el benestar de les persones, la realitat és ben distinta.
Malgrat els grans discursos prefabricats (alguns d’ells durant la campanya electoral) de l’equip de govern, més aviat enfocats a acontentar a l’audiència, els resultats del que realment passa són evidents. De les 98 actuacions que JuntsxManlleu i PSC han presentat en el seu pla de mandat només una inclou la paraula “joves” (per a qui tingui interès es tracta de l’actuació que porta per títol “Impuls d’habitatge per a gent gran i joves” i que, ara com ara, es troba en fase de previsió. Recordem, novament, que el que no és una previsió són els prop de 2,5 milions d’euros que Junts i PSC no van voler per a la construcció d’habitatge). Una vergonya i, gairebé, un menyspreu per a la joventut.
Si augmentem el zoom i posem el focus, aquest cop, en el pressupost municipal, durant l’any 2025 la previsió de despesa en matèria de joventut és de prop de cinquanta mil euros. Cinquanta mil euros d’un pressupost total de més de 24 milions d’euros. Un 0,20%. Una presa de pèl. Un greuge per a les persones joves.
Arribats a aquest punt, en matèria de joventut les dades són tan escandaloses que qualsevol persona que tingui a persones joves al seu voltant s’hauria d’indignar i demanar responsabilitats als que manen. Són molts els plans, programes i projectes de tota mena que a Manlleu no s’estan portant a terme perquè, ras i curt, aquells que tenen responsabilitats polítiques ni hi creuen ni hi destinen recursos. I això, no cal ser erudit per a deduir-ho, esdevé un retrocés, present i futur, per a la població.
I costa de creure que la realitat sigui tan crua, però és així. Si ens ho permeten, els suggeriríem que fessin un exercici i intentessin recordar, en matèria específica de joventut, les últimes accions que des de l'Ajuntament s’han portat a terme. Veuran que no els en sortiran gaires. I és que, com la regidora, aquestes porten dies, setmanes i mesos desaparegudes. Encara actualment Manlleu és conegut, negativament, per ser un dels pocs municipis de més de 20.000 habitants sense punt d’informació juvenil i espai jove municipal. Una mancança que s’arrossega des de fa, lustres.
Per tant, i per ja anar acabant, ara que s'han anunciat canvis a l'equip de govern amb la sortida i entrada d'algun membre, esperonem a JuntsxManlleu i PSC a agafar-se, d'una vegada per totes, seriosament les polítiques de joventut i esperem i desitgem, més d'hora que tard, començar a veure canvis en el seu disseny i aplicació.
La informació i orientació especialitzada, els programes de mobilitat internacional, l’oferta de lleure i oci, el suport a l’expressió artística i cultural, els espais de trobada i dinamització, l’atenció emocional i de la salut i la participació són algunes de les actuacions que, sense més dilació, necessiten arrelar-se i agafar embranzida en un Manlleu on, i tant, el jovent és el seu futur.
Toni Rubia
Regidor de la CUP Manlleu
Cada vegada més persones a Catalunya i també a Manlleu es troben més dificultats per sostenir l’habitatge o per trobar un habitatge per llogar o comprar a un preu assequible i raonable. Gairebé el 10% de la població catalana destina més d’un 40% de la seva renda a les despeses d’habitatge. I si ho centrem en la població que viu de lloguer a mercat privat, puja al 31%. Tota llar que paga hipoteca o lloguer veu com el seu poder adquisitiu minora i s’empobreix cada vegada que pugen els tipus d’interès o amb els lloguers disparats a l’alça. Qui viu de lloguer, a més, pateix la inseguretat de no saber si li renovaran el contracte en finalitzar o si li apujaran la renda i la podrà pagar o no.
Vam veure precisament una gran manifestació a Barcelona el passat 23 de novembre reivindicant l’urgent necessitat d’abaixar els preus del lloguers.
Davant aquest constant empobriment i inseguretat que viu gran part de la població, veiem com administracions i governs es queden de braços plegats, o com a Manlleu, tenen la poca vergonya de renunciar a promoure habitatge de protecció oficial mentre a Catalunya tenim menys del 2% habitatge destinat a polítiques socials.
Quan es preocuparan d’aquesta inseguretat en una qüestió tant vital i necessària per a tothom com l’habitatge?
A la CUP advoquem per un canvi de paradigma de la seguretat: entenem la seguretat com la garantia de les necessitats bàsiques i dels drets de les persones, i no des de la visió policial. L’ONU, el 1994, ja va introduir oficialment en l’informe de desenvolupament humà una nova dimensió de la seguretat, centrant el concepte en el respecte a la vida i la integritat de la persona: la «seguretat humana”.
Qui pateix el major grau d’inseguretat pel que fa a l’habitatge són les persones i famílies que no tenen altre remei per accedir a un habitatge que ocupar irregularment. El seu dia a dia es viu amb por constant de quedar al carrer.
L’ocupació no és la causa dels problemes d’habitatge, sinó que és la conseqüència més greu de l’absència de polítiques d’habitatge que es basin en la garantia de drets socials en lloc de considerar l’habitatge com un bé d’inversió i especulació. Es dona perquè moltes persones no poden accedir amb seguretat a un habitatge i alhora hi ha una quantitat molt important d’habitatges buits. Els poders i administracions públiques són les principals responsables d’aquesta situació perquè no han complert amb la seva responsabilitat i obligacions.
Sovint és difícil trobar dades al respecte, però a Manlleu precisament el 2022 es va fer un estudi i es van detectar 205 habitatges ocupats irregularment (2,3% del total del parc). D’aquests, la pràctica majoria són habitatges propietat de grans tenidors que estaven buits i descuidats. El 49% de les llars havien quedat en ocupació a precari degut a la no renovació de lloguers o execucions hipotecàries. D’altra banda, el 97,6% dels casos són llars en situació de vulnerabilitat i només 5 de les ocupacions eren definides com delinqüencials (un 0,05% del total del parc).
Alhora, l’oficina d’habitatge, l’any 2023, va tramitar 447 ajuts de lloguer, 14 ajuts d’urgència especial i 232 sol·licituds a Registre de sol·licitants d’habitatge protegit o a la borsa de lloguer. Unes xifres sobre dificultats per mantenir l’habitatge que més que tripliquen les d’ocupacions i paradoxalment han tancat l’oficina en lloc d’enfortir-la i posar-hi més recursos.
En una setmana qualsevol, segur que s’atenen més casos amb problemes d’habitatge als serveis socials i a les assemblees de la PAH que a les oficines de policia. Per tant, és important ser honestos i rigorosos i posar el focus on realment hi ha el problema.
A la memòria de la policia local de l’any 2023 es diu que es va actuar en 72 ocupacions en calent. Una xifra molt més baixa que les que acabem de citar en relació a les necessitats d’habitatge.
On van anar famílies que han fet fora dels habitatges? Se’ls va donar resposta a la seva situació de falta d’habitatge? Fent-los fora què s’ha resolt? Quants dels habitatges que van desnonar eren de grans tenidors i fons voltor que estaven buits i degradant-se, i per tant la policia local fa feina gratuïta de seguretat privada? Quines actuacions es plantegen contra les “màfies que obren pisos” en lloc de contra les persones vulnerables que no tenen altra alternativa?
La defensa de la propietat privada també hauria de posar el focus en exigir als propietaris que cuidin els habitatges i no els deixin buits amb la finalitat d’especular perquè la funció social de l’habitatge està per sobre del dret a la propietat, especialment quan hi ha una emergència en habitatge tant greu com la de les darreres dècades i que no para de créixer.
La resposta o solució, per tant, si realment es vol resoldre el problema de l’ocupació irregular d’habitatges, inclòs el problema que pot suposar a un petit propietari, és impulsar una clara i valenta política d’habitatge que es centri en la garantia de drets com és obligació dels poders públics.
Posar més policia per deixar la gent al carrer i criminalitzar les persones més vulnerables i excloses, no resol res per Manlleu, ans al contrari, agreuja els problemes.
Mentre es tanca l’oficina d’habitatge i es renuncia a promoure habitatge assequible, es mostra una política allunyada de la prevenció, erràtica, que desprotegeix i deixa en una inseguretat vital a cada vegada més població.
CUP Manlleu
5 de febrer 2025